Les llunyanies. Poemes d’exili (1940-1946) (1999) és un recull de poemes, reflex de la voluntat i la necessitat de Joaquim Amat-Piniella d’expressar la melangia, l’horror i el dolor que van acompanyar-lo en el seu exili: a França, als camps de concentració i a Andorra. Inclou setanta-una peces, que van ser escrites a La Mosella (4), al Lager de Ternberg (25), al camp central de Mauthausen (9), a Redl Zipf (19), a Ebensee (2), a Würzburg (1), a París (2) a Sant Antonin (2), a Caussada (3), a Andorra la Vella (1) i a Sant Julià de Lòria (3).
“Ho deixí tot per anar amb les aigües lliures
i molta terra estranya ha precisat la meva absència.
Però el món distret no ha parat la seva dansa
i canvis hauran vingut, indiferents al meu parer…
Tant se val que retorni una nit amb mil estels
o un dia tebi i dolç com la fruita assolellada,
que no trobaré pas el seient que fou per al meu pes
en el tren del temps, sempre en marxa i sempre present…
Ho deixí tot per anar amb els vents indòmits
i núvols metàl·lics guarden el meu captiveri.
(…)”
Recança – Juliol de 1944
“(…)
Ningú no sap com les arrels poen aquesta terra
que és llot pres a l’escalfor de cendres humanes.
Ningú no sap com l’aire capta els perfums del bosc
si els cossos cremant han posat amb llum fum l’horror a cada gorja.
Pàl·lids els gestos de l’home torturat fins a la follia.
Pàl·lida la vergonya del qui adorm l’oïda als clams de la fe…!
Qui vol venir amb mi a desvetllar els cementiris?
I els clarins de guerra cridaran a la revenja
quan arribi amb esclat l’alba de les llums potents.
Tots els ulls parlaran la llengua de l’odi sagrat,
tots els braços aixecaran a pols l’arma triomfal.
Pàl·lids de terror els assassins del qui ha estat just,
pàl·lida la glòria que tornarà jove el blau del cel…!
Veniu amb mi, tots, a desvetllar cementiris!“.
La nostra campanya – K.L. Mauthausen, octubre de 1944