Roda de solitaris (1957) és una novel·la que narra la solitud de cinc personatges diferents amb la guerra com a escenari i motor de l’acció. Els protagonistes de la història s’enfronten, des de situacions diferents, a la impossibilitat de ser feliços en un món que els aclarara i els priva de ser amos del seu destí.
“Feia temps que el pare se n’havia anat al front, i en aquell lloc de la casa, en aquella penonbra, era on el minyó es trobava més acompanyat, més propens a les esgarrifances d’un record afectiu. La solitud era seguretat, i el silenci, amable companyia“.
“Avui no hi ha hagut alarma, però encara és d’hora per a cantar victòria. Fa un parell de dies que l’aviació no ha comparegut però l’angúnia és sempre la mateixa… N’hi ha prou amb saber que el cel és obert“.
“La guerra a ciutat és només una multitud de vells, de dones i de criatures sota un gran mantell de tristesa. I molts militars insolents amb les dones. De cotxe, algun, amb la pintura clapejada de campanya i, de tant en tant, un taxi que ja no s’aguanta dret. I els autobusos amb els vidres també pintats, semblen autobusos morts, fantasmes d’autobús… Quan no hi ha bombardeig, tanta precaució és una tortura moral més; quan vénen els avions, cap d’aquestes mesures no evita res…“.